Travessant muntanyes

Ui, quant de temps! Ja estem quasi en Nadal! U que té poc de temps, o que no sap gestionar-lo (açò em sona). Què voleu que li fem! I sí, sí, ja sé que les fotos no corresponen a cap muntanya, però a u també li agrada això de fer un tros i gojar del plaer de menjar-se una col, uns ràvens, unes bledes, una lletuga... que ha plantat i ha vist créixer. Bé, la meua intenció és deixar per escrit -i acompanyat de fotos- unes quantes eixides que he fet ençà que vaig fer la travessa pels Pirineus (de la qual vull parlar, però trobe que ho faré més avant). Parlant amb uns i altres, arribes a la conclusió que el blog (o bloc; bé d'això no en toca parlar ací) hauria de contindre més informació útil de les excursions fetes. I sí, això vull fer, però m'assec davant de la pantalla i em fa un gos posar-me a cercar perfils i mapes que caga el basto. Així que res, a continuar com sempre, escriuré el que m'abellisca i per a trobar informació ja hi han milanta pàgines en les quals cercar-ne. B...

L'equipet de quatre anant cap a Benasc. Feia unes quantes hores que ens havíem retrobat. Sí, eixe és el nom del cim que vaig fer fa vora mig mes. Una passejada esplèndida. Al darrere, l'Aneto. I açò és una de les meravelles que es veien des d'allà dalt.

Mamprenem camí. Una altra volta, com sempre. Ara sense muntanyes, però. De tota manera les sotge, i no es mouen, però viuen. Les mire i xiuxiuege al vent unes paraules que no escric, que no vull escriure, perquè les porte a la meua pedra volguda. Sé que hi han arribat perquè el vent m'ha enviat un senyal de la pedra, de la terra. Somric. Ens trobarem de nou, quan siga. Ha passat una estona i no he escrit res. M'encenc un cigarro i em quede mirant el cel. No m'ixen les paraules, pot ser que hui n'haja toquejat moltes i ara van botant d'un costat a un altre i no es deixen escriure. Volen. Potser té raó Ibsen i escriure és jutjar-se a u mateix i ara no ho vulga fer. Pot ser. Quina incertesa! Buf, posem-hi solució, deixe de mirar el cel i agarre un llibret que tinc a la taula. L'òbric i llig un fragment dedicat a l'Albufera, on aniré aquest cap de setmana: "Si es disposa d'una vesprada o d'un matí, cal anar a l'Albufera. És clar que, com en tote...

http://www.paimescla.blogspot.com/ Apunts d'un enamorat de la llengua que li ensenyà sa mare.

Gréixer. Perduts no sé on. Ens havien dit que era molt complicat! I no ho era gens. Al pas dels Gosolans. Per a nosaltres, el Gosamen. Descans merescut al refugi. Crec que tenia alguna mangarrufa que altra! El nostre salt d'aigua. Entrar i eixir. ARRERE: les fotos que hi ha més amunt són de la travessa Cavalls del Vent (prepirineu) que vaig fer l'estiu passat amb els montanyeros bipolars . Hui he estat recordant-la. Contar el que vam fer, no m'abelleix ara. Sé que vaig gaudir molt, de la muntanya i de la companyia. AVANT: el cap de setmana que ve els amics del poble faran la travessa, ja tradicional, d'Albalat a València. Enguany amb una innovació, potser: un tros el faran amb vela llatina. És una opció a la qual em puc apuntar. No crec, però, perquè la intenció i el desig és passar un parell de dies per les muntanyes, ja veurem. De tota manera, Rubén, què hi ha per a esmorzar al Palmar?

Tinc ganes de travessar muntanyes, però ara no puc. Què faig? Puc mamprendre mon pare i fer-lo parlar: que em diga paraules. Que no té res a veure amb la muntanya!, ja ho sé, i...? Un tast: llaca (imperdible) minxets (coquetes ben bones) sisquera (tant de bo) tenoreta (fred) posar-se plena de mig armuds (parar de fer una cosa per algun motiu, supose) estralejar per a quinze (parlar exaltadament) estar (una cosa) feta un mandol (estar una cosa mal feta, mal endreçada) arrapar la pedrenca (esforçar-se a fer una cosa) estar boixat (estar fotut, sobretot físicament) estar dolent (tindre dolor, estar malalt) pegar de cas (a la terra amb l'aixada, amb la part de darrere) cassejar (esclafar els terrossos) deixar la terra trita (triturada) qui no suma se n'ix

Puigmal 2.910 per Creuant Muntanyes en Vimeo . Ací hi ha el vídeo que va fer el company Dani de la pujada al Puigmal, al Puigmal Petit, al Puigmal de Segre i al Puigmal de Llo. M'hauria agradat contar l'aventureta pel Pirineu en tornar-ne, però les circumstàncies no m'han deixat tindre una estoneta. Hui, mentre veig per la finestra la vall de la Murta arremullada de pluja i escolte unes bones cançons d'Ella Fitzgerald ho faré per damunt damunt. Des de l'any passat que no havia xafat el Pirineu i tenia ganes de fer-ho. M'hi feia goig. Bé, la qüestió és que vaig decidir fer el Puigmal perquè és una muntanya que no té gens de dificultat i està en una zona que em pareix màgica. Estava molt il·lusionat, però, alhora, estava també un poc cagat. Dissabte a la matinada vam moure del poble cap al Pirineu català i a migdia vam arribar a Puigcerdà. En arribar-hi, un contratemps: no hi havia cap lloc on llogar grampons. Així que vam haver d'anar-nos-en a Andorra (sí,...

El Puigcampana des del cim del Cabeçó. Terra erma i el Maigmó. El Campello, Alacant i el cap de l'Horta. U i el Cabeçó. El Cabeçó d'Or des de Busot. Bon dia, D'una punta a l'altra del país: la setmana passada vaig estar pel Maestrat i aquesta setmana a l'Alacantí. La setmana passada vaig fer la PR 1 i aquesta, la PR 2. Com que havíem d'estar a Mutxamel hem aprofitat per a pujar (perdó, muntar) el Cabeçó d'Or (1210 m). Bé, la idea la va proposar Laia. Dissabte de bon matí cap a Busot, el poble que hi ha al peu d'aquesta muntanya, i en un no res a l'aparcament que hi ha a les coves de Canelobre (no les vam veure, però diuen que paga la pena fer-hi una visita; una cosa: s'ha de pagar). Des d'ací mou la senda que fa una volta sencera a la serra (es pot fer la passejada en un sentit on en l'altre). A mitjan camí, al Polset, ix una senda per la qual t'encaramalles fins al cim, en no arriba un quart. Des d'allà dalt hi han unes vist...

Vilafranca des del tossal dels Montllats. Santuari de la Virgen de la Estrella. Riu Montlleó. PR-V 1 cap a Vilafranca. Pla de Mosorro. Penyagolosa. Pedra en sec. L'escola del Cantó. Arribant a Vilafranca. Els tres. Eixint de Culla. L'Anglesola. Acabe d'arribar fa un parell d'hores de fer una travessa per muntanyes valencianes que no coneixia: Vilafranca - santuari de la Virgen de la Estrella - Culla - Vilafranca - tossal dels Montllats. Ara em pose davant de l'ordinador per a deixar-ho escrit, amb els peus descalços, perquè els tinc un poquetet tocats (res greu), i la resta del cos baldada. De tota manera, trobe que solament faré un esbós, sense palla. Ja vorem. Bé, dijous de vesprada els companys Pep i Rubén, i jo, vam moure d'Albalat cara Vilafranca per a gojar (i patir un poquet) uns dies per la muntanya. Vam arribar a poqueta nit i per això no ens havíem d'encantar a trobar un lloc on passar la nit. I vam tindre molta sort, perquè a la primera trobarem...

La darrera riuada, l'any passat. El Xúquer, com diu l'Alcover-Moll, "és el riu més important del País Valencià, que naix devora la partió amb Castella, passa per Albacete i desaigua al Mediterrani devora Cullera". Així és. És el riu que dóna vida a bona part de les nostres terres. També és el riu que abraça quasi completament el meu poble: el riu que el protegeix i que alhora l'atemoreix, alguna volta. Des de ben cagó que forma part de la meua vida: quan en eixir d'escola anava a jugar als canyars amb els amics, quan anava al camp que mon pare té vora riu (a 200 metres de casa) a fer qualsevol faena (passar hores fent canyes al costat del riu n'era una de ben plaent), quan ampràvem una barca i mig ens afonàvem... Ara, quan hi vaig, m'agrada fer una volta per la mota, des del tir de plat (a l'entrada per Algemesí), on el riu comença a embolcallar el poble, fins a l'eixida cara Sueca, on amb una revolta et diu adéu i continua avall. I mirar a l...

Hui, al cap i casal ple de falles. Soroll i olor de coets (m'agrada, de lluny). Ahir de vesprada, passejada per la vall de la Casella i pujada a l'Ouet i a la Ratlla. Una clàssica. Estava núvol, però va ser ben bonica. El silenci, el silenci amb els ocells i la mar al fons. Sensacions: primera, oloreta de botifarra al bar de la Casella (no és típicament montanyívol, però és agradívol); segona, tristor de veure els cérvols tristos, què fan allà? (fixeu-vos en el cartell informatiu: flora de la Casella, fauna de la Casella, cérvols, tres categories?); tercera, immensitat (sí!) pujant cara l'Ouet veient tota la vall i les Agulles; quarta, una incògnita, per què hi ha allà dalt l'Ouet?; la que fa cinc, tendror de veure un trosset de vall molt encisador diferent de la resta; la que fa sis, ofec, la darrera pujada cap a la Ratlla; la que fa set, una abraçada a la meua terra, cap al nord, la Ribera, l'Horta i l'Albufera, cap al sud, tot de muntanyes volgudes i xafades....

El cap de setmana passat vaig xafar les terres del Priorat. Vaig gaudir compartint, descobrint, menjant i bevent, vi òbviament. Abans d'anar-hi tenia una imatge feta d'aquelles terres germanes, imatge que no difereix molt del que m'hi vaig trobar. Un goig. Espere tornar-hi i xafar el Montsant, massís majestuós que forma un bloc que fa la impressió de ser una gran taula. Enfilar-m'hi i travessar-lo. Pujar a Siurana i des d'allà contemplar el Priorat, passejar pels camps entre ceps, descansar a la Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei... Algun dia. Ah, recomane un llibre sobre el Priorat escrit fa un grapat d'anys: A peu pel Priorat de J. M. Espinàs. És curiós veure com ha canviat la comarca. Per cert, no s'ha de deixar de visitar la Vilella Baixa, la Nova York del Priorat segons Espinàs.

Hui he passat el dia llegint Joan Maragall. La veritat, feia un grapat d'anys que no en llegia l'obra. Des que estudiava a la facultat! Tot i que no sóc molt de poesia, hi han poemes que m'enxisen, com "A dalt del Pirineu...". És un poema que mostra una visió decadent del paisatge. És la primera provatura decadentista de Maragall. Un tast que pertany a la darrera part del poema: VI Plau-me el bastó del caminant al puny, abraçar els horitzons d'una mirada; fer-me entrar dins la immensitat del cel i el gran adormiment de les muntanyes; sentir el riu invisible per la vall i el llunyedà ressò de la tronada; a cavall de la serra veure immoble altra serra de núvols molt més alta, cotonosa, inflamada pel ponent... Després, quan, sense el sol, la llum és balba, descolorí's la terra an els meus peus; del cel descolorí's tota l'amplada... Les primeres tristeses de la nit sentir entrar-me en els ossos, llavors, plau-me, i al baixar de l'altura tot corprè...

Amb tres quarts de camí fets. Jo no sé on collons estic mirant. A l'Ouet, cansats, però contents. El final de la cresta. Un pas complicat. Ah! alerta amb les pedres, que si et peguen al colze fan mal. I davall, baixant del Cavall Bernat per la canal. Dimarts i bon dia. Plou a la Ribera i plou al cap i casal. No tinc gens de ganes d'escriure. Aquesta setmana està fent-se llarga i acaba de començar. Deixem que passe. Així que res, ací dalt hi han unes quantes fotos més de la integral de Corbera a Tavernes de la Valldigna. Unes paraules amprades: Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí. Però no forces gens la travessia.

Diumenge a mitjan matí. Hui m'he alçat enjorn, cap a les 8, després d'haver dormit un grapat d'hores seguides. Descansat. Ahir vaig fer una altra volta la travessa des de Corbera fins a Tavernes de la Valldigna, laTranscorberana. L'any passat ens costà onze hores i enguany l'hem feta en set hores i tres quarts. Supose que no patir calor ens ha anat molt bé. Res, no tinc ganes d'escriure més. Sols fer una abraçada als qui van ser ahir companys de camí: Dani R., Pep, Rubén Vena , els germans Àlex i Gere, Vicent (un plaer), Ernesto, Dani i el Pelli (quina motxilla més grossa portava!, això sí que és un muntanyer) i als qui no van vindre (la muntanya sempre està). Ah, i gràcies a Àlex per la cabeça d'alls i a Rubén per la ceba. Au, un altre dia més.

Bon dia Fa un temps vaig tindre un bloc que va durar una rosada. Ara intentaré tirar avant aquest, però tampoc no sé si durarà molt. Ja vorem. Bé, dissabte que ve, és a dir, despús-demà faré per quarta volta la travessa de la serra de Corbera, la Transcorberana (històrica la primera amb Ricard i David). Em fa goig. El company Dani, si no passa res, marcarà tota la ruta; ell és qui entén de tecnologies. Jo que sóc de la vella escola, simplement faig la relació de la terra que travessarem: des de Corbera pujarem al Cavall Bernat (n'hi han molts, de Cavalls Bernat, i és ben curiós per què es diuen així) per les Fontanelles (paratge màgic), baixarem a la Creu del Cardenal i tot seguit farem les orelles i el Nas de l'Índio (és la manera com anomenem al Matxo flac la gent d'Albalat), crestejant a poc a poc arribarem a l'Ouet i, des d'ací, per senda, ascendirem a la Ratlla i el Massalari (segons el DCVB: Despoblat de Tavernes de la Valldigna; hui anomenat el Massalari; ...