Al cap i casal el dia 30 de juny del 2010
Mamprenem camí. Una altra volta, com sempre.
Ara sense muntanyes, però. De tota manera les sotge, i no es mouen, però viuen. Les mire i xiuxiuege al vent unes paraules que no escric, que no vull escriure, perquè les porte a la meua pedra volguda. Sé que hi han arribat perquè el vent m'ha enviat un senyal de la pedra, de la terra. Somric.
Ens trobarem de nou, quan siga.
Ha passat una estona i no he escrit res. M'encenc un cigarro i em quede mirant el cel. No m'ixen les paraules, pot ser que hui n'haja toquejat moltes i ara van botant d'un costat a un altre i no es deixen escriure. Volen.
Potser té raó Ibsen i escriure és jutjar-se a u mateix i ara no ho vulga fer. Pot ser.
Quina incertesa!
Buf, posem-hi solució, deixe de mirar el cel i agarre un llibret que tinc a la taula. L'òbric i llig un fragment dedicat a l'Albufera, on aniré aquest cap de setmana:
"Si es disposa d'una vesprada o d'un matí, cal anar a l'Albufera. És clar que, com en totes les coses, si hom vol copsar l'encís d'aquest mareny, no s'hi ha d'anar ni amb presses ni angúnies. No és gens fàcil entrar en el seu univers: un món que pot ser cristal·lí o tètric, màgic a trossos o barroerament turístic.
Mamprenem la immersió en el llac amb barquet albuferenc, a esllavissades de perxa, vora la Mata de les Rates. A dreta i esquerra no veiem sinó les plantes d'aquest paratge: senill i boga.
De cara al mateix llac es veu, lluny, la séquia Dreta. Pels costats, amb parsimònia d'uns quants anys i de vell avesat a observar el temps, apareix, de tant en tant, algun barquer que mena un albuferenc menut, negre i destenyit. Unes xàrcies i unes quantes andròmines als peus, i l'home que, com qui no fa la cosa, sura per damunt de l'aigua, que hi és quietíssima, com si fóra un espill.
Parlem de la vida, de l'aigua, dels peixos: la tenca, la llissa, l'anguila. I passant passant veiem els tirs de la pesca i les arts d'on penjarà el sosteniment diari per a moltes famílies del Palmar. Dels ocells només la gavina s'ha mostrat hui, i no massa: el collverd no l'hem vist.
Som ja al bell mig del llac de l'Albufera, i del nostre seient estant no veiem res més que el senill que ens volta.
El lluent és ample conforme sóc al bell mig; és, un poc, com la mar. Ara, això sí: una mar d'onades de pam i mig. Clivellada ací i allà pels pals de les arts de pesca. Però aquesta mar té un encís que l'altra no posseïrà mai. És quan l'albuferenc glissa entre els canals a tocar de l'herbam alt. Quan pareix que som al laberint d'on no es pot eixir mai, a frec de fang.
Tres element dominen: l'aigua, el cel i el senill. Els dos primers, els conec i no em fan por. Però la boga... quina cosa!"
De Paratges del País Valencià de Tomàs Escuder i Palau.
Buf, la lletra ja escrita m'ha salvat. Hi recórrec de nou.
Més lletra escrita sobre l'Albufera:
Fonamental és L'albufera de València de Joan Fuster. Hi ha una edició magnífica amb fotos publicada per Bromera. Si es llig ara, és curiós (curiós?) veure com ha canviat aquest món en quatre dies.
Un altre llibre recomanable és L'Albufera, guia de descoberta del parc natural de Paco Tortosa i Pepa Prósper editat per la Universitat de València. Conté unes quantes rutes per a fer amb bicicleta. És prou complet i al final hi ha una bibliografia per si se'n vol saber més.
Paraula dita: és un plaer mantindre una conversa amb la gent del Palmar. Tot i la transformació que ha patit el poble, hi mantenen la identitat i sobretot una llengua riquíssima amb una sonoritat meravellosa.
Un altre plaer: fotre's un bon arròs o un all i pebre acompanyats d'una tomaca, una ceba, unes quantes olives xafades i un bon vi. Llocs recomanables? Uns quants. Aquest cap de setmana pot ser que el Mornell. No hi he anat mai, però m'han dit que s'hi menja molt bé.
Buf, m'encenc un altre cigarro: volia parlar d'una altra cosa, però ha eixit així. L'Albufera i la marjal, la marjal meua que ara eixuguen, que ara és un tapís viu i verd. Quina flaire!
Ara sense muntanyes, però. De tota manera les sotge, i no es mouen, però viuen. Les mire i xiuxiuege al vent unes paraules que no escric, que no vull escriure, perquè les porte a la meua pedra volguda. Sé que hi han arribat perquè el vent m'ha enviat un senyal de la pedra, de la terra. Somric.
Ens trobarem de nou, quan siga.
Ha passat una estona i no he escrit res. M'encenc un cigarro i em quede mirant el cel. No m'ixen les paraules, pot ser que hui n'haja toquejat moltes i ara van botant d'un costat a un altre i no es deixen escriure. Volen.
Potser té raó Ibsen i escriure és jutjar-se a u mateix i ara no ho vulga fer. Pot ser.
Quina incertesa!
Buf, posem-hi solució, deixe de mirar el cel i agarre un llibret que tinc a la taula. L'òbric i llig un fragment dedicat a l'Albufera, on aniré aquest cap de setmana:
"Si es disposa d'una vesprada o d'un matí, cal anar a l'Albufera. És clar que, com en totes les coses, si hom vol copsar l'encís d'aquest mareny, no s'hi ha d'anar ni amb presses ni angúnies. No és gens fàcil entrar en el seu univers: un món que pot ser cristal·lí o tètric, màgic a trossos o barroerament turístic.
Mamprenem la immersió en el llac amb barquet albuferenc, a esllavissades de perxa, vora la Mata de les Rates. A dreta i esquerra no veiem sinó les plantes d'aquest paratge: senill i boga.
De cara al mateix llac es veu, lluny, la séquia Dreta. Pels costats, amb parsimònia d'uns quants anys i de vell avesat a observar el temps, apareix, de tant en tant, algun barquer que mena un albuferenc menut, negre i destenyit. Unes xàrcies i unes quantes andròmines als peus, i l'home que, com qui no fa la cosa, sura per damunt de l'aigua, que hi és quietíssima, com si fóra un espill.
Parlem de la vida, de l'aigua, dels peixos: la tenca, la llissa, l'anguila. I passant passant veiem els tirs de la pesca i les arts d'on penjarà el sosteniment diari per a moltes famílies del Palmar. Dels ocells només la gavina s'ha mostrat hui, i no massa: el collverd no l'hem vist.
Som ja al bell mig del llac de l'Albufera, i del nostre seient estant no veiem res més que el senill que ens volta.
El lluent és ample conforme sóc al bell mig; és, un poc, com la mar. Ara, això sí: una mar d'onades de pam i mig. Clivellada ací i allà pels pals de les arts de pesca. Però aquesta mar té un encís que l'altra no posseïrà mai. És quan l'albuferenc glissa entre els canals a tocar de l'herbam alt. Quan pareix que som al laberint d'on no es pot eixir mai, a frec de fang.
Tres element dominen: l'aigua, el cel i el senill. Els dos primers, els conec i no em fan por. Però la boga... quina cosa!"
De Paratges del País Valencià de Tomàs Escuder i Palau.
Buf, la lletra ja escrita m'ha salvat. Hi recórrec de nou.
Més lletra escrita sobre l'Albufera:
Fonamental és L'albufera de València de Joan Fuster. Hi ha una edició magnífica amb fotos publicada per Bromera. Si es llig ara, és curiós (curiós?) veure com ha canviat aquest món en quatre dies.
Un altre llibre recomanable és L'Albufera, guia de descoberta del parc natural de Paco Tortosa i Pepa Prósper editat per la Universitat de València. Conté unes quantes rutes per a fer amb bicicleta. És prou complet i al final hi ha una bibliografia per si se'n vol saber més.
Paraula dita: és un plaer mantindre una conversa amb la gent del Palmar. Tot i la transformació que ha patit el poble, hi mantenen la identitat i sobretot una llengua riquíssima amb una sonoritat meravellosa.
Un altre plaer: fotre's un bon arròs o un all i pebre acompanyats d'una tomaca, una ceba, unes quantes olives xafades i un bon vi. Llocs recomanables? Uns quants. Aquest cap de setmana pot ser que el Mornell. No hi he anat mai, però m'han dit que s'hi menja molt bé.
Buf, m'encenc un altre cigarro: volia parlar d'una altra cosa, però ha eixit així. L'Albufera i la marjal, la marjal meua que ara eixuguen, que ara és un tapís viu i verd. Quina flaire!
Au!
Postdata u: una cançó que no té res a veure amb l'Albufera ni amb les muntanyes però que m'encanta de la mateixa manera: "Demolición" de Los Saicos (el punk va nàixer al Perú als anys sixanta! Gràcies David pel descobriment). A l'octubre toquen ací! Oportunitat única. I una altra cançó: "Yeah yeah" de Matt & Kim, bon rotllo pertot arreu (al youtube hi ha un vídeo xulo). Un plaer compartir el concert al Primavera (ballar i riure: viure). Més música: Mercandede: un decobriment de l'altra banda de la Mediterrània, tan propera i tan llunyana, una joieta.
Postdata dos: Rubén, estic fent bondat!
Postdata tres: fantàstic!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada