Travessant muntanyes

De Forcall a Todolella hi han uns quants llocs per on anar. L’home del bar on he esmorzat em diu que vaja pel camí vell que s’agarra en eixir del poble quan passes l’ermiteta de la Mare de Déu del Pilar. Li faig cas. És una mena de camí de terme que va per la solana, seguint el curs del riu. Ara, trobe que hi ha un camí més bonic per a anar d’un pob le a l’altre i és agarrar la senda que puja al mas de Roc (al sud-oest de Forcall) i des d’allà, vorejant la muntanya, arribar al mas de la Rourera, davallar al pont gòtic, fer un tros de carretera i, a l’altura de l’ermita de Sant Onofre, pujar cap a Todolella. Bé, arribe al poble cap a les tres del migdia i demane a una dona on hi ha l’hostal El Guerrer on havia reservat un llitet (hi han més llocs on allotjar-se, vegeu el web de l’ajuntament). La dona, molt simpàtica, em diu «Per amunt». La xica que m’atén a l’hostalet em trau per a dinar un bon plat de cigrons i una collada impressionant. Després d'una bona c

La Mola al capdamunt de Forcall. El mapa  

A les huit del matí mamprenc el camí que du de Sorita a Forcall per la senda fluvial que hi ha al Bergantes. Al llarg del camí trobe poca aigua i la que hi ha està mig pudenta. A una banda i altra del riu hi han els pobles de Palanques, Villores i Ortells. Com que el camí és llarg, decidisc no entrar-hi, tot i que pareix que ben bonics, i els paratges dels voltants també. A prop de Sorita, per exemple, hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Balma, lloc meravellós i alhora màgic, que bé mereix visitar-lo (a l’altra, però). Tire avant seguint el llit del riu fins que arribe a la Torre Folch, un poc més amunt del riu i a l’oest de la Mola de Sant Marc. La senda torna a baixar fins al riu i allà veig, cap al sud, en una plana, Forcall. Forcall és un poble un poc més gran que els que he deixat arrere. En entrar-hi, trobe dones eixint de missa. Aguaite a la porta de l’església i un parell de dones em diuen que aprofite, que l’església és ben fosca i com que en eixe mom

La idea és travessar tot el territori valencià de nord a sud, de Sorita a Guardamar, pels pobles que hi ha més a l’oest on es parla català-valencià, pels camins tradicionals. En els casos que no n’he trobat cap, o el camí antic ara és un camí asfaltat, he intentat cercar rutes que travessen paratges singulars i bells. Bé, dimarts passat, 11 d’octubre del 2011, vaig agafar l’autobús de Castelló de la Plana-Morella amb la idea de començar l’endemà el camí, a Sorita. En arribar a Morella, em vaig menjar per a berenar un flaó, que és un pastisset de brullo (brull, brossat, mató, recuit, com vulgueu). En tindre la panxa plena vaig mamprendre el camí cap a Sorita. Hi han diversos camins per a arribar-hi, però com que era tard em vaig decidir per la carretera. Hi vaig arribar un quart per a les nou, de nit. Allà, havia aparaulat una habitacioneta a Casa Baltasar. En entrar al bar, m’hi vaig trobar una colla d’hòmens grans que raonaven abans d’anar a casa a sopar. U em va dir que m’asseguera