Travessa pel pont de Sant Josep

Vilafranca des del tossal dels Montllats.

Santuari de la Virgen de la Estrella.

Riu Montlleó.



PR-V 1 cap a Vilafranca.


Pla de Mosorro.


Penyagolosa.



Pedra en sec.


L'escola del Cantó.



Arribant a Vilafranca.


Els tres.



Eixint de Culla.


L'Anglesola.


Acabe d'arribar fa un parell d'hores de fer una travessa per muntanyes valencianes que no coneixia: Vilafranca - santuari de la Virgen de la Estrella - Culla - Vilafranca - tossal dels Montllats.

Ara em pose davant de l'ordinador per a deixar-ho escrit, amb els peus descalços, perquè els tinc un poquetet tocats (res greu), i la resta del cos baldada.
De tota manera, trobe que solament faré un esbós, sense palla. Ja vorem.
Bé, dijous de vesprada els companys Pep i Rubén, i jo, vam moure d'Albalat cara Vilafranca per a gojar (i patir un poquet) uns dies per la muntanya.
Vam arribar a poqueta nit i per això no ens havíem d'encantar a trobar un lloc on passar la nit. I vam tindre molta sort, perquè a la primera trobarem un lloc ideal entre el barranc de la Parreta i el barranc de les Covetes. Vam sopar i, ben enjorn, després de gaudir d'un cel estelat preciós, ens gitàrem, que l'endemà ens esperava una bona palissa.

Divendres a mitjan matí vam mamprendre des dels llavadors (llavaners per a nosaltres) de Vilafranca (1125 m) el camí cap al santuari de la Virgen de la Estrella (860 m), despoblat que pertany a Mosquerola. Travessàrem al pla de Mosorro (si erre en la toponímia, perdó, però aquest matí he perdut el mapa que duia), on hi ha una mostra de la pedra en sec, fins a la Torre de Leandra. I, a partir del mas de Faio férem una baixada, ben llarga, pel barranc dels Frares de la Torre de Giles fins al santuari de la Virgen de la Estrella (860 m). Allà ens trobàrem quatre carrers amb cases abandonades, una dula de gossos i milanta gats. És un lloc ben bonic, la veritat.
Vam descansar una estoneta per a fer quatre fotos i gaudir del lloc i en acabant continuar cara Culla. El camí que teníem previst passa pels ullals del Montlleó i segueix el curs del riu, però quan érem a punt de moure, Martí, un home d'allò simpàtic que hi havia allà, ens va traure la idea del cap perquè hauríem de travessar el riu unes quantes voltes i per tant mullar-nos un poc (encara no sé perquè férem cas al bon consell de l'home).
Així que muntàrem (un desnivell impressionant en no res i damunt cernent) pel camí que va cap a Vistabella i de seguida ens vam desviar per a seguir el curs del Montlleó però des de molt amunt. Eixe camí a poc a poc torna a baixar al riu i pel mas de Lázaro paràrem a menjar un poc i refrescar-nos. Allà ens vam trobar un pastor amb un motopastor (?) que ens va parlar de com de fotut és viure del bestiar, de les cabres feréstegues, dels jabalins i de l'ora (feia bona ora, la veritat). L'home ens va recomanar que ens espavilàrem perquè fins a Culla encara quedaven unes quatre hores i ja eren les quatre de la vesprada. Li férem cas, però poc.
Bé, després de refer-nos, tiràrem avant per una senda que passa pels Castellets i després per una pista que porta fins a la GR 7. Pel mas de Gil, quasi arribant a la GR, vam gaudir admirant unes quantes cabres feréstegues davant de nosaltres. Un plaer.
Mamprenguérem la baixada, cruel, fins al riu Sec i tot seguit la pujada, cruel també, cap al mas de l'Alar. Quan hi arribàrem ja era quasi fosc. Allà em vaig equivocar mirant el mapa i vam tindre un moment de ai!. Però, avant.
Ja de nit fosca, aplegàrem al mas d'en Ponç, des d'on ix una pista (que a nosaltres se'ns va fer eterna) que va a Culla. Vint minuts per a les nou hi arribàvem (havíem eixit a les 10 del matí de Vilafranca). I d'una tirada al bar del poble: quines cerveses més bones!
Problema, on fem nit. El company Rubén havia estat patint des de feia unes quantes hores: tenia una escaldamenta de collons de mico. Així que parlàrem amb una persona de l'ajuntament, qui molt amablement ens va deixar passar la nit a la piscina municipal (moltes gràcies).
Dutxa, sopar i dormir, amb 32 quilòmetres fets a les cames i uns quants quilos a l'esquena.

Dissabte de matí, després de comprar un poc de menjar, la motxilla a l'esquena: a fer la PR-V 1 cap a Vilafranca, la Pobla de Sant Miquel i l'Anglesola. Vam refer la pista fins al mas d'en Ponç i allà trencàrem a la dreta pel barranc de Santa Maria fins al riu Sec, des d'on pujàrem i pujàrem (una bona suada) fins al Cantó (hi ha una antiga escola abandonada) on esmorzàrem. D'ací a Vilafranca vora quatre hores de camí planejant quasi tot. La intenció era desviar-nos i fer el Picaio (1304 m), però no hi havien forces (tornarem més avant).
En arribar a Vilafranca vam decidir deixar-ho estar i no fer res més (amb 16 quilòmetres, ja en teníem prou). Eren les quatre de la vesprada: al bar i a descansar; i a comprar alguna cosa en una botigueta que hi ha allà.
A mitjan vesprada, ens allargàrem a l'Anglesola a fer una passejada. És un poble encantador (s'hi ha d'anar i deixar passar el temps). Després d'admirar els casalots que hi ha vam sopar a casa Amada, on per un preu raonable ens vam fotre de tot i de categoria (ho necessitàvem). Havent sopat tornàrem a dormir al lloc que havíem trobat la primera nit.

Hui de bon matí, hem agafat el camí que hi ha pel mas de les Covetes, entre un bosc espectacular, que ens ha portat fins al Pi del Comunet i el mas de Baix. Allà a prop, hi ha la font del Pinaret, des de la qual hem pujat fins al tossal de Montllats (1656 m). Una volta dalt, tot i estar a punt de ploure, hem pogut contemplar el Penyagolosa, Culla, Vilafranca, la Serra Brusca... un mirador impressionant.
Si fem cas de l'alçària que té, estem davant d'un dels cims més alts del País Valencià, i trobe que dels més poc coneguts. Paga la pena (i la suada).
En baixar, hem tirat la llença i hem anat directament al poble. Al migdia hem acabat de caminar després de tres dies. Quin plaer!

Bé, això és dalt o baix, i arreu, el que hem fet aquest pont. Per cert, l'amic Rubén ha marcat la ruta amb un GPS, en passar-me-la, la penjaré.

Això és tot per ara. Ha vingut molt bé estar per les muntanyes, travessant-les; respirar aire fresc. Tranquil·litat. Fent camí sempre.
Au

Comentaris

  1. Ei, quina enveja....se’m fan les dents tan llargues que toquen terra....Però supose que ara em toca quedar-me a casa fent de superpapi....Espere que per a quan puga començar a escapar-me i acompanyar-vos encara vos quede algun lloc on anar. De moment m’hauré de conformar en seguir els viatges virtualment, narrats i via gps... Ah, per cert, la romeria eixa tan llarga que comentares l’altre dia al sopar, la del caldet a les hermites, com es deia? Au!

    ResponElimina
  2. Ei, com anem pare de família. Tranquil que les muntanyes no es mouen (molt). I per mi, ja em va bé tornar de tant en tant a qualsevol. Sempre és diferent.
    Pel que fa al preguntat sobre els pelegrinatges, el primer cap de setmana de maig n'hi han uns quants. El que jo et deia és de Catí a Sant Pere de Castellfort. També s'hi fa un de Morella a Vallivana (no el tinc mirat encara) i algun altre que ara no recorde. El cap de setmana anterior és el de les Useres a Sant Joan de Penyagolosa. Ja en parlarem.
    Fa temps em vaig comprar un llibre, "Cati i els pelegrins de Sant Pere" que explica tota la història. És interessant. Si vols, te'l puc deixar.
    Si no erre, de menjar, en eixe pelegrinatge, hi ha arròs amb fesols, xocolate i cassalla. Tot lleugeret.
    Au

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

De Quatretondeta al Recingle Alt de la Serrella

Riberenques (1) Albalat - Polinyà - Riola