Al cap i casal el dia 30 de juny del 2010
Mamprenem camí. Una altra volta, com sempre. Ara sense muntanyes, però. De tota manera les sotge, i no es mouen, però viuen. Les mire i xiuxiuege al vent unes paraules que no escric, que no vull escriure, perquè les porte a la meua pedra volguda. Sé que hi han arribat perquè el vent m'ha enviat un senyal de la pedra, de la terra. Somric. Ens trobarem de nou, quan siga. Ha passat una estona i no he escrit res. M'encenc un cigarro i em quede mirant el cel. No m'ixen les paraules, pot ser que hui n'haja toquejat moltes i ara van botant d'un costat a un altre i no es deixen escriure. Volen. Potser té raó Ibsen i escriure és jutjar-se a u mateix i ara no ho vulga fer. Pot ser. Quina incertesa! Buf, posem-hi solució, deixe de mirar el cel i agarre un llibret que tinc a la taula. L'òbric i llig un fragment dedicat a l'Albufera, on aniré aquest cap de setmana: "Si es disposa d'una vesprada o d'un matí, cal anar a l'Albufera. És clar que, com en tote...