Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: de febrer 28, 2010

Muntanya des d'un altre vessant

Imatge
Hui he passat el dia llegint Joan Maragall. La veritat, feia un grapat d'anys que no en llegia l'obra. Des que estudiava a la facultat!
Tot i que no sóc molt de poesia, hi han poemes que m'enxisen, com "A dalt del Pirineu...". És un poema que mostra una visió decadent del paisatge. És la primera provatura decadentista de Maragall.

Un tast que pertany a la darrera part del poema:
VI
Plau-me el bastó del caminant al puny,
abraçar els horitzons d'una mirada;
fer-me entrar dins la immensitat del cel
i el gran adormiment de les muntanyes;
sentir el riu invisible per la vall
i el llunyedà ressò de la tronada;
a cavall de la serra veure immoble
altra serra de núvols molt més alta,
cotonosa, inflamada pel ponent...
Després, quan, sense el sol, la llum és balba,
descolorí's la terra an els meus peus;
del cel descolorí's tota l'amplada...
Les primeres tristeses de la nit
sentir entrar-me en els ossos, llavors, plau-me,
i al baixar de l'altura tot corprès,
creuar-m…
Imatge
Amb tres quarts de camí fets. Jo no sé on collons estic mirant. A l'Ouet, cansats, però contents.


El final de la cresta.


Un pas complicat. Ah! alerta amb les pedres, que si et peguen al colze fan mal.
I davall, baixant del Cavall Bernat per la canal.






Dimarts i bon dia.
Plou a la Ribera i plou al cap i casal. No tinc gens de ganes d'escriure. Aquesta setmana està fent-se llarga i acaba de començar. Deixem que passe. Així que res, ací dalt hi han unes quantes fotos més de la integral de Corbera a Tavernes de la Valldigna.

Unes paraules amprades: Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí. Però no forces gens la travessia.

















Imatge
Diumenge a mitjan matí.
Hui m'he alçat enjorn, cap a les 8, després d'haver dormit un grapat d'hores seguides. Descansat.
Ahir vaig fer una altra volta la travessa des de Corbera fins a Tavernes de la Valldigna, laTranscorberana. L'any passat ens costà onze hores i enguany l'hem feta en set hores i tres quarts. Supose que no patir calor ens ha anat molt bé.
Res, no tinc ganes d'escriure més. Sols fer una abraçada als qui van ser ahir companys de camí: Dani R., Pep, Rubén Vena, els germans Àlex i Gere, Vicent (un plaer), Ernesto, Dani i el Pelli (quina motxilla més grossa portava!, això sí que és un muntanyer) i als qui no van vindre (la muntanya sempre està).
Ah, i gràcies a Àlex per la cabeça d'alls i a Rubén per la ceba.
Au, un altre dia més.