diumenge, 20 d’octubre de 2013

Etapa 7. De Vilafranca a Vistabella

Isc de Vilafranca pel portal de Sant Roc. En un no res hi ha com un lloc on anar a berenar amb taules i bancs, a la dreta del qual ix un camí que va a les coves del Forcall (val la pena aguaitar-hi). Continue pel camí de Vilafranca a Benassal fins a un poc abans del coll d'Ivol, és a dir, continue per la pista principal que va cap al mas de Forés, la caseta del Molí i el molí de Colau. Dalt queda el Picaio (1304 m).
Ja sóc al riu Montlleó, ara toca muntar seguint la pista fins a la vora de la Penya Blanca, passar pel  mas de Catxirulo i mamprendre el pla de Vistabella.
Per cert, este és el camí que em van comentar que feia la gent d'un poble i de l'altre. Ara bé, hi han altres camins que també són ben bonics, com ara seguir la PR-PV 1 i arribar a Culla o en eixir de Vilafranca travessar el pla de Masorro (pedra seca a punta pala), passar pels masos Torre Leandra i de Faio i baixar fins a La Estrella (despoblat) des d'on es pot tirar per amunt fins a Visatabella.

 Eixint de Vilafranca
 Alfredo, company de camí durant una horota. Em contà entre moltes altres coses que era nascut en un mas, però que ja feia que vivia al poble.
 Fins a la Teuleria, bé un poquet abans, el camí és el mateix que la PR-PV 1. En arribar a eixe punt deixe la PR-PV 1. Si u la seguix arriba a Culla (senda ben recomanable també).

 La caseta del Molí
Quina raonada que vam tindre! Un masover entranyable. Ja fa temps que viu amb la dona al poble, però de tant en tant baixa a la caseta per a tindre'n compte. Baixa amb la burreta i s'hi queda uns quants dies (ni llum ni mòbil, ni romanços). Em comentà entre moltes altres coses que hi han moltes cabres feréstegues i que fan malbé els fruiters que té allà, al riu.




 En pujar a l'altra banda del Montlleó i passar el mas de Catxirulo de sobte apareix un camí asfaltat. 

 El pla de Vistabella amb el Penyagolosa mig tapat. Set quilòmetres que se'm van fer més llargs que un dia sense pa. Hi han camins de pedra paral·lels pels quals val la pena anar-hi.

I al final, Vistabella







Pataques de Vistabella, boníssimes.

Etapa 6. De la Pobla del Bellestar a Vilafranca

De la Pobla del Bellestar a Vilafranca es pot anar per la carretera, que és el camí més curt i més recte o es pot triar algun altre camí.
Ben recomanable és seguir la PR-PV 1 o la SL 18.2. Si u tria la PR-PV 1, en arribar al pi del Comunet val la pena seguir cap als Montllats i en aplegar a l'altura de la font del Regatxol muntar al tossal dels Montllats (1655 m).
Bé, jo aquell dia vaig triar anar per la carretera perquè ja era massa tard i no era qüestió d'entretindre's. A un costat i altre del camí hi han paratges ben interessants. A l'esquerra hi ha un itinerari de pedra en sec (impressionant), i a la dreta hi ha la Parreta a partir de la qual s'obri un bosc ben atapit.
En arribar al poble, val la pena fer una volta pel nucli antic i, si podeu, tastar el bolo.


Pedra en sec pertot
 Al Llosar. Hi venen una mel de categoria!
 Mare de Déu del Llosar

Vilafranca

Etapa 5. De Portell a la Pobla del Bellestar

 Eixint de Portell. Es pot anar a la Pobla per uns quants camins, com ara seguint el camí que va a Vilafranca, que és el camí tradicional, però de fa un temps que està asfaltat i no val la pena anar-hi. Per tant, decidisc seguir el camí per on hi ha la PR-PV 332.
 Al cap d'un quart llarg de travessar camps i masets s'arriba al creuer des del qual u es pot allargar a la rambla de Sellumbres, que diuen que és espectacular (hi anirem un altre viatge), però el camí que seguisc el que condeïx al Peiró de Sant Pere.

 Pont a prop de Sellumbres
 Pel pla cap al peiró de Sant Pere. En arribar al peiró, en comptes de continuar avall cara Vilafranca, cal tirar cap a l'oest seguint la PR-PV 402.

 Al cap de no res hi ha el pou de la vila. Aigua ben fresca!
 Si no vaig errat, el Molí Dolç a l'altra banda de la rambla de les Truites. Arribant a la Pobla.
 "I després passàrem pel riu de les Truites" va dir Jaume I


Sant Miquel. Encara hi viu una família a la Pobla. Vaig raonar una estonota mentres descansava.


dissabte, 29 d’octubre de 2011

Etapa 4. De la Mata a Portell (3 hores llargues)

Mas del Tossal

Des del mas del Tossal, el bosc de les Clapisses
Camí del mas del Tossal a Portell
La Cuba
En eixir de la Mata.
Després de fer un mos, mamprenc el camí cap a Portell. En passar la fàbrica d’espardenyes, vora 50 metres més avant hi ha la parada d’autobús. Des d’ací cap avall mou un camí que va cap a la depuradora. Al cap de poc hi ha un senyal de la PR-229 que indica cap al mas del Tossal. Es converteix en una sendeta ben empinada en travessar el riu. En girar-me, veig com el sol comença a pegar damunt del poble. Al cap de tres quarts arribe al mas i, de sobte, davant meu (cap a l’est) s’obri una boscada immensa, les Clapisses. Mire a l’altra banda, cap a ponent, i hi veig una gran vall i, allà baix, la Cuba, vigilada per llomes pelades ben imponents al darrere. Després de trencar l’alé i refer forces, tire avant, i mai més ben dit, perquè el camí que he de seguir és una pista més recta que un fil i plana que em permet gaudir del bosc durant un bon tros. En arribar al mas de Curolles comença a davallar. A mà dreta hi ha una carretera, que supose que és la que ve de la Cuba. I sí, al cap d’una estona la pista per la qual camine s’unix a la carretera. En arribar a eixe punt, no sé si continuar per asfalt o agarrar el camí que va cap a les Alberedes, que és un despoblat en la mateixa frontera amb Aragó. Al remat, decidisc continuar per la carretera per tal d’arribar enjorn a Portell. Són 5 o 6 quilòmetres que se’m fan més llargs que un dia sense pa. Al remat, arribe al creuer amb la carretera que ve de Cinctorres. I des d’ací, ja agarre un camí de terra que voreja els camps i que em porta en un quart al poble.
Portell possiblement és el poble en el qual he tingut la sensació d’aïllament més gran. Pot ser perquè m’ha costat arribar-hi o pels comentaris de l’ama del bar on esmorze, que em diu que per allí no passa ningú i que faça propaganda del poble. No ho sé. En esmorzar unes llonganisses ben bones, faig cap a l’ajuntament perquè m’informen del camí per a anar a Vilafranca, ja que un parell de veïns m’han dit que el camí més bo és la carretera i possiblement ho fóra fa uns quants anys quan encara no estava asfaltada, però clar, ells pensen en estar comunicats i la meua intenció és una altra. Així que hi entre i una xica jove m’atén d’allò més amable. La conversa és en castellà i en valencià. Jo li parle valencià i ella, si em parla a mi, ho fa en valencià també, però quan parla amb el company ho fa en castellà. Ara, una de ben grossa, el company, a mi, em parla valencià. Coses d’este país! Bé, la qüestió és que m’aclareixen per on he d’anar. Isc, faig quatre fotos i mamprenc.
Una cosa que m’ha fet gràcia, però que és la realitat de qui viu en un poble com Portell. Un home vell que hi ha al bar em demana si puc endur-me la quiniela per a segellar-la a Vilafranca. Li responc que per mi bé, però que després no torne a Portell. L’home, tot tranquil, em diu que no passa res, que el carter li la durà. Que és ell qui se l’endú sempre i qui els porta coses que necessiten. Això és una quiniela solament, però hi han altres coses més importants que tampoc no tenen a l’abast i que gràcies a un carter poden aconseguir. Eixa mena de relació a ciutat és impensable.
Per cert, pel terme de la Mata hi ha tot de masos amb torres. Per sort, n’he pogut veure unes quantes, imponents. I he llegit que hi ha un lloc al riu Cantavella que es diu les Calderetes on es pot fer un bon bany. Ara, això si torne quan faça més bona ora.

Etapa 4. De la Mata a Portell (II)

Mas amb torre al terme de la Mata.




A la plaça de Portell.
La vall que fa de frontera entre el País Valencià i Aragó.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Etapa 3. De Todolella a la Mata (1 hora llarga)

Isc del poble quan encara és fosc. Allà dalt del tot s'insinua el castell, i m'imagine el músic assegut davant del piano omplint les estances de música.
Bé, camine uns cent metres i baixe per un camí que hi ha a mà dreta fins a la carretera, on hi ha l’ermita de Sant Onofre. A partir d’ací seguisc un tros per la carretera, fins a arribar a Venta Torero, des d’on travesse el riu Cantavella per a tirar fins a l’ermita de Saranyana. Des d’aquest punt es pot continuar per amunt (en direcció est), cap a l’ermita de Sant Cristòfol i cap a Cinctorres (diuen que és un camí ben bonic), però jo tire cap avall, pel costat del riu, a la Mata. En un tres i no res arribe a l'ermita de Santa Bàrbara i d'ací al poble, que ja veig, arribe de seguida. Un camí planer per a començar el dia.
Allà, al costat de la carretera, hi ha la fàbrica d'espardenyes (trobe que és l’únic lloc on en fan). Hi entre i la dona que hi treballa m’explica què és el que fan, de quina manera... Em fa comboi comprar-ne un parell, però això és pes que he de carregar a l’esquena, així que en un altre viatge. També li demane com anar a Portell i em diu que pel camí de la Cuba (la Cuba és un llogaret bell a pocs quilòmetres on ja es parla castellà), però després de pensar-hi un poc i de mostrar-li el mapa, em comenta que hi ha un altre camí per on anar-hi (que és por on aniré, pel mas del Tossal).
Per la Mata, faig una passejada ràpida. Al centre, hi han uns quants edificis ben bonics. És un plaer passejar-hi de bon matí, quan encara pareix que no s’haja despertat del tot i els casalots, l’església i la pedra del carrer encara badallen.




diumenge, 16 d’octubre de 2011

Etapa 2. De Forcall a Todolella (2 hores)

De Forcall a Todolella hi han uns quants llocs per on anar. L’home del bar on he esmorzat em diu que vaja pel camí vell que s’agarra en eixir del poble quan passes l’ermiteta de la Mare de Déu del Pilar. Li faig cas. És una mena de camí de terme que va per la solana, seguint el curs del riu.
Ara, trobe que hi ha un camí més bonic per a anar d’un poble a l’altre i és agarrar la senda que puja al mas de Roc (al sud-oest de Forcall) i des d’allà, vorejant la muntanya, arribar al mas de la Rourera, davallar al pont gòtic, fer un tros de carretera i, a l’altura de l’ermita de Sant Onofre, pujar cap a Todolella.

Bé, arribe al poble cap a les tres del migdia i demane a una dona on hi ha l’hostal El Guerrer on havia reservat un llitet (hi han més llocs on allotjar-se, vegeu el web de l’ajuntament). La dona, molt simpàtica, em diu «Per amunt». La xica que m’atén a l’hostalet em trau per a dinar un bon plat de cigrons i una collada impressionant. Després d'una bona caminada, em quede com un retorot.

De vesprada, descanse una estoneta i en acabant faig una volta pel poble. A la part més alta hi ha un castell que temps arrere havia servit per a guardar bestiar i que ara és propietat d’un músic francés (no s'hi pot entrar), i a l’església hi ha un campanar d’allò més...
Roder pel poble cerque algun espardenyer, però em diuen que ja no n'hi ha cap, que ara les espardenyes les fan a la Mata. Fa uns quants anys vaig vindre a passar un cap de setmana i encara n'hi vaig veure. Aquell viatge, del qual tinc un molt bon record, vaig estar en un mas que hi ha camí d'Olocau, l'amo del qual ens deia que aquell era el darrer lloc on es parlava valencià. Per cert, d'aquell viatge es va traure una cosa en net: que els de la Ribera mengem molt de pressa. Però això ja són altres calces.

Bé, en fer-se fosc, torne a l’hostal i em faig un vinet mentre escolte els caçadors parlar del primer dia d’eixir a caçar. Sope (de postres una altra collada) i a dormir que l’etapa següent és ben dura.
Campanar de l'església de Todolella i darrere el castell.

El llavaner. Hi havia un cartell mig esborrat d'allò graciós. Si hi aneu, llegiu-lo.

El castell "francés i musical" de Todolella.

El pont gòtic.