Travessant muntanyes

Vilafranca des del tossal dels Montllats. Santuari de la Virgen de la Estrella. Riu Montlleó. PR-V 1 cap a Vilafranca. Pla de Mosorro. Penyagolosa. Pedra en sec. L'escola del Cantó. Arribant a Vilafranca. Els tres. Eixint de Culla. L'Anglesola. Acabe d'arribar fa un parell d'hores de fer una travessa per muntanyes valencianes que no coneixia: Vilafranca - santuari de la Virgen de la Estrella - Culla - Vilafranca - tossal dels Montllats. Ara em pose davant de l'ordinador per a deixar-ho escrit, amb els peus descalços, perquè els tinc un poquetet tocats (res greu), i la resta del cos baldada. De tota manera, trobe que solament faré un esbós, sense palla. Ja vorem. Bé, dijous de vesprada els companys Pep i Rubén, i jo, vam moure d'Albalat cara Vilafranca per a gojar (i patir un poquet) uns dies per la muntanya. Vam arribar a poqueta nit i per això no ens havíem d'encantar a trobar un lloc on passar la nit. I vam tindre molta sort, perquè a la primera trobarem...

La darrera riuada, l'any passat. El Xúquer, com diu l'Alcover-Moll, "és el riu més important del País Valencià, que naix devora la partió amb Castella, passa per Albacete i desaigua al Mediterrani devora Cullera". Així és. És el riu que dóna vida a bona part de les nostres terres. També és el riu que abraça quasi completament el meu poble: el riu que el protegeix i que alhora l'atemoreix, alguna volta. Des de ben cagó que forma part de la meua vida: quan en eixir d'escola anava a jugar als canyars amb els amics, quan anava al camp que mon pare té vora riu (a 200 metres de casa) a fer qualsevol faena (passar hores fent canyes al costat del riu n'era una de ben plaent), quan ampràvem una barca i mig ens afonàvem... Ara, quan hi vaig, m'agrada fer una volta per la mota, des del tir de plat (a l'entrada per Algemesí), on el riu comença a embolcallar el poble, fins a l'eixida cara Sueca, on amb una revolta et diu adéu i continua avall. I mirar a l...

Hui, al cap i casal ple de falles. Soroll i olor de coets (m'agrada, de lluny). Ahir de vesprada, passejada per la vall de la Casella i pujada a l'Ouet i a la Ratlla. Una clàssica. Estava núvol, però va ser ben bonica. El silenci, el silenci amb els ocells i la mar al fons. Sensacions: primera, oloreta de botifarra al bar de la Casella (no és típicament montanyívol, però és agradívol); segona, tristor de veure els cérvols tristos, què fan allà? (fixeu-vos en el cartell informatiu: flora de la Casella, fauna de la Casella, cérvols, tres categories?); tercera, immensitat (sí!) pujant cara l'Ouet veient tota la vall i les Agulles; quarta, una incògnita, per què hi ha allà dalt l'Ouet?; la que fa cinc, tendror de veure un trosset de vall molt encisador diferent de la resta; la que fa sis, ofec, la darrera pujada cap a la Ratlla; la que fa set, una abraçada a la meua terra, cap al nord, la Ribera, l'Horta i l'Albufera, cap al sud, tot de muntanyes volgudes i xafades....

El cap de setmana passat vaig xafar les terres del Priorat. Vaig gaudir compartint, descobrint, menjant i bevent, vi òbviament. Abans d'anar-hi tenia una imatge feta d'aquelles terres germanes, imatge que no difereix molt del que m'hi vaig trobar. Un goig. Espere tornar-hi i xafar el Montsant, massís majestuós que forma un bloc que fa la impressió de ser una gran taula. Enfilar-m'hi i travessar-lo. Pujar a Siurana i des d'allà contemplar el Priorat, passejar pels camps entre ceps, descansar a la Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei... Algun dia. Ah, recomane un llibre sobre el Priorat escrit fa un grapat d'anys: A peu pel Priorat de J. M. Espinàs. És curiós veure com ha canviat la comarca. Per cert, no s'ha de deixar de visitar la Vilella Baixa, la Nova York del Priorat segons Espinàs.

Hui he passat el dia llegint Joan Maragall. La veritat, feia un grapat d'anys que no en llegia l'obra. Des que estudiava a la facultat! Tot i que no sóc molt de poesia, hi han poemes que m'enxisen, com "A dalt del Pirineu...". És un poema que mostra una visió decadent del paisatge. És la primera provatura decadentista de Maragall. Un tast que pertany a la darrera part del poema: VI Plau-me el bastó del caminant al puny, abraçar els horitzons d'una mirada; fer-me entrar dins la immensitat del cel i el gran adormiment de les muntanyes; sentir el riu invisible per la vall i el llunyedà ressò de la tronada; a cavall de la serra veure immoble altra serra de núvols molt més alta, cotonosa, inflamada pel ponent... Després, quan, sense el sol, la llum és balba, descolorí's la terra an els meus peus; del cel descolorí's tota l'amplada... Les primeres tristeses de la nit sentir entrar-me en els ossos, llavors, plau-me, i al baixar de l'altura tot corprè...

Amb tres quarts de camí fets. Jo no sé on collons estic mirant. A l'Ouet, cansats, però contents. El final de la cresta. Un pas complicat. Ah! alerta amb les pedres, que si et peguen al colze fan mal. I davall, baixant del Cavall Bernat per la canal. Dimarts i bon dia. Plou a la Ribera i plou al cap i casal. No tinc gens de ganes d'escriure. Aquesta setmana està fent-se llarga i acaba de començar. Deixem que passe. Així que res, ací dalt hi han unes quantes fotos més de la integral de Corbera a Tavernes de la Valldigna. Unes paraules amprades: Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí. Però no forces gens la travessia.

Diumenge a mitjan matí. Hui m'he alçat enjorn, cap a les 8, després d'haver dormit un grapat d'hores seguides. Descansat. Ahir vaig fer una altra volta la travessa des de Corbera fins a Tavernes de la Valldigna, laTranscorberana. L'any passat ens costà onze hores i enguany l'hem feta en set hores i tres quarts. Supose que no patir calor ens ha anat molt bé. Res, no tinc ganes d'escriure més. Sols fer una abraçada als qui van ser ahir companys de camí: Dani R., Pep, Rubén Vena , els germans Àlex i Gere, Vicent (un plaer), Ernesto, Dani i el Pelli (quina motxilla més grossa portava!, això sí que és un muntanyer) i als qui no van vindre (la muntanya sempre està). Ah, i gràcies a Àlex per la cabeça d'alls i a Rubén per la ceba. Au, un altre dia més.