Etapa 4. De la Mata a Portell (3 hores llargues)

Mas del Tossal

Des del mas del Tossal, el bosc de les Clapisses
Camí del mas del Tossal a Portell
La Cuba
En eixir de la Mata.
Després de fer un mos, mamprenc el camí cap a Portell. En passar la fàbrica d’espardenyes, vora 50 metres més avant hi ha la parada d’autobús. Des d’ací cap avall mou un camí que va cap a la depuradora. Al cap de poc hi ha un senyal de la PR-229 que indica cap al mas del Tossal. Es converteix en una sendeta ben empinada en travessar el riu. En girar-me, veig com el sol comença a pegar damunt del poble. Al cap de tres quarts arribe al mas i, de sobte, davant meu (cap a l’est) s’obri una boscada immensa, les Clapisses. Mire a l’altra banda, cap a ponent, i hi veig una gran vall i, allà baix, la Cuba, vigilada per llomes pelades ben imponents al darrere. Després de trencar l’alé i refer forces, tire avant, i mai més ben dit, perquè el camí que he de seguir és una pista més recta que un fil i plana que em permet gaudir del bosc durant un bon tros. En arribar al mas de Curolles comença a davallar. A mà dreta hi ha una carretera, que supose que és la que ve de la Cuba. I sí, al cap d’una estona la pista per la qual camine s’unix a la carretera. En arribar a eixe punt, no sé si continuar per asfalt o agarrar el camí que va cap a les Alberedes, que és un despoblat en la mateixa frontera amb Aragó. Al remat, decidisc continuar per la carretera per tal d’arribar enjorn a Portell. Són 5 o 6 quilòmetres que se’m fan més llargs que un dia sense pa. Al remat, arribe al creuer amb la carretera que ve de Cinctorres. I des d’ací, ja agarre un camí de terra que voreja els camps i que em porta en un quart al poble.
Portell possiblement és el poble en el qual he tingut la sensació d’aïllament més gran. Pot ser perquè m’ha costat arribar-hi o pels comentaris de l’ama del bar on esmorze, que em diu que per allí no passa ningú i que faça propaganda del poble. No ho sé. En esmorzar unes llonganisses ben bones, faig cap a l’ajuntament perquè m’informen del camí per a anar a Vilafranca, ja que un parell de veïns m’han dit que el camí més bo és la carretera i possiblement ho fóra fa uns quants anys quan encara no estava asfaltada, però clar, ells pensen en estar comunicats i la meua intenció és una altra. Així que hi entre i una xica jove m’atén d’allò més amable. La conversa és en castellà i en valencià. Jo li parle valencià i ella, si em parla a mi, ho fa en valencià també, però quan parla amb el company ho fa en castellà. Ara, una de ben grossa, el company, a mi, em parla valencià. Coses d’este país! Bé, la qüestió és que m’aclareixen per on he d’anar. Isc, faig quatre fotos i mamprenc.
Una cosa que m’ha fet gràcia, però que és la realitat de qui viu en un poble com Portell. Un home vell que hi ha al bar em demana si puc endur-me la quiniela per a segellar-la a Vilafranca. Li responc que per mi bé, però que després no torne a Portell. L’home, tot tranquil, em diu que no passa res, que el carter li la durà. Que és ell qui se l’endú sempre i qui els porta coses que necessiten. Això és una quiniela solament, però hi han altres coses més importants que tampoc no tenen a l’abast i que gràcies a un carter poden aconseguir. Eixa mena de relació a ciutat és impensable.
Per cert, pel terme de la Mata hi ha tot de masos amb torres. Per sort, n’he pogut veure unes quantes, imponents. I he llegit que hi ha un lloc al riu Cantavella que es diu les Calderetes on es pot fer un bon bany. Ara, això si torne quan faça més bona ora.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De Quatretondeta al Recingle Alt de la Serrella

Riberenques (1) Albalat - Polinyà - Riola